Pàgina d'inici > Noticies

Concert de violoncel a la Catedral

El passat 29 d’abril l’afamat violoncel·lista Miquel Pujol oferí a la Catedral de Barcelona, un concert gratuït, amb peces de Händel, Mozart, Albinoni, i del mateix músic que també és compositor. El Dr. Martí Bonet, canonge, dirigí les paraules inicials de presentació de l’acte: Què bonica és la nostra catedral –la de la Santa Creu […]

El passat 29 d’abril l’afamat violoncel·lista Miquel Pujol oferí a la Catedral de Barcelona, un concert gratuït, amb peces de Händel, Mozart, Albinoni, i del mateix músic que també és compositor. El Dr. Martí Bonet, canonge, dirigí les paraules inicials de presentació de l’acte:

Què bonica és la nostra catedral –la de la Santa Creu i la de Santa Eulàlia‑ un cop restaurada per fora i per dins! Ja sempre fou la inspiració de poetes i artistes. Ho fou per a Mn. Cinto i per a Gaudí, els nostres genis catalans. Ara ho és també pel nostre bon amic, el mestre Miquel Pujol i Grau en el concert de violoncel, que es celebra a la catedral de Barcelona, amb motiu dels seus 45 anys de compositor.

En l’oda dedicada a la catedral de Barcelona de Mn. Cinto Verdaguer diu el gran poeta català:

Quan de sa immensa glòria

Catalunya es vegé en lo cimeral

Apres d’haver collit en pau i en guerra

En tots els lloredars de l’amplia terra

Llorers de la victòria

Aixecar volguer una catedral.

La nostra catedral, aixecada el segle XIV, és l’ofrena ‑segons Mn. Cinto‑ que tot el poble català fa al bon Déu, reconeixent que gràcies a Ell assolí grans victòries en els regnats que van des de Jaume I fins Jaume II en la terra ferma de la península i en les costes de la mediterrània.

Els mateixos poetes romàntics, seguint les cròniques de Muntaner i de Desclot, afirmaven que tot vaixell en tant podia navegar en el Mare Nostrum si portava les quatre barres de Catalunya, i el mateix succeïa amb tots els peixos que no podien transitar sinó portaven en llur dors les quatre barres. Són expressions exagerades però molt boniques. La llegenda és la poesia de la història. Aquesta quedaria malmesa sinó es posés el vestit de la llegenda. Precisament el meu mentor, el cardenal Narcís Jubany ‑que està enterrat a la capella de la Mare de Déu de Montserrat de la catedral‑ m’obligava, en els escrits que jo feia per ell, posar-hi sempre el que ell en deia “romesco”,una anècdota o una mica de poesia, sense falsificar mai la veritat. Romesco són, doncs, aquests vaixells i aquests peixos que indiquen el gran poder que Catalunya tenia en aquells regnats dels dos Jaumes. Catalunya volia estendre’s des de Barcelona, Catalunya Vella, Catalunya Nova, Aragó, València, Mallorca (Balears), Còrsega, Sicília, sud d’Itàlia, Albània, Grècia i Neopàtria fins Palestina. Òbviament que en ser la nostra catedral l’ofrena que els pobles catalans fan al bon Déu per les victòries o “llorers de victòria” aquesta esdevé font d’inspiració dels nostres grans genis Gaudí i Verdaguer. El poble català ho sabia i per això tant un com l’altre en llur itinerari funerari Barcelona voler que els seus fèretres passessin per dins de la catedral com a acomiadament d’agraïment a tan alta inspiració.

Precisament, Gaudí, molts dies al matí, després d’anar a Sant Felip Neri, seia al costat de la reixa, aquí sota la trona i aquí hi restava molts minuts admirant les claus de volta, els vitralls, els arcs, les arquivoltes, els contraforts que estan en els interiors de les capelles… i es preguntava: per què no treure tots aquests elements (contraforts, claus de volta…que eren en el gòtic tan necessaris per assegurar l’estabilitat de la catedral) i fem que el temple s’aguanti des del cel per la mateixa llum i les columnes es converteixin en arbres que no necessiten dels contraforts sinó simplement dels hiperboloides que són les columnes en moviment? Es deia: ni contraforts ni claus de volta, tot serà natura i llum. Molta llum. Aquesta serà la gran protagonista del temple inspirat des de la catedral, el temple o basílica de la Sagrada Família.

L’ inspiració arriba, doncs, de la catedral de Barcelona, la seguretat, que tot anés bé, es portà a la capella de la Colònia Güell i la realitat es plasmà el dia en què fou consagrada pel papa Benet XVI, ara fa quasi dos anys, quan tot el món comprovà “que la Sagrada Família no queia”, que s’aguantava sòlidament sense contraforts, ni sense claus de volta i que era esplèndida.

Naixé, així, un nou estil en arquitectura, el de Gaudí, geni amarat pels tres grans amors, els tres llibres que foren els seus mestres: la Bíblia, la natura i la sagrada litúrgia. Tanmateix la nostra catedral va facilitar l’exuberància del geni Gaudí que sempre confessarà que segueix fonamentalment l’estil gòtic.

I ara ens trobem un altre cop dins la catedral de Barcelona i el nostre bon amic Miquel Pujol es pregunta, també, perquè no fer una catedral més celestial en la qual tot sigui música?

Això és el que pretén en aquest capvespre. Així com Gaudí i Verdaguer trobaren el doll divinal de la inspiració en la nostra catedral, el nostre mestre Pujol intentarà vertebrar tots els seus sentiments més íntims en i gràcies a aquest recinte sacre: la catedral de Barcelona. El seu concert de violoncel –segons avui mateix hem pogut saber per les noticies, a tota pàgina, dels periòdics‑ constarà de tretze peces –com són el número d’oques de la catedral, evocant els 13 anys de Santa Eulàlia‑ . En el seu repertori hi ha autors clàssics con Händel, Mozart, Cesar Franck, Pèrgoles, Albinoni, dues peces de Cohi Grau i la resta evocacions de Gaudí, de la catedral de Barcelona, amb al·legories (solemreis, torres gaudinianes, Santa Helena i al·legories musicals)

La catedral es convertí en Gaudí, tota ella, en llum i natura. En Mn. Cinto, tota ella en poesia. Esperem que en Miquel Pujol es converteixi tota ella en música. Gràcies.

J. M. Martí i Bonet

T'interessarà ...

El més llegit