Pàgina d'inici > Noticies

Carta del Sant Pare Benet XVI als seminaristes

Benvolguts seminaristes, El desembre de 1944, quan em van cridar al servei militar, el comandant de la companyia ens va preguntar a cadascú què volíem ser en el futur. Vaig respondre que volia ser sacerdot catòlic. El subtinent va replicar: «Doncs heu de triar una altra cosa. A la nova Alemanya ja no calen capellans.» […]

Benvolguts seminaristes,

El desembre de 1944, quan em van cridar al servei militar, el comandant de la companyia ens va preguntar a cadascú què volíem ser en el futur. Vaig respondre que volia ser sacerdot catòlic. El subtinent va replicar: «Doncs heu de triar una altra cosa. A la nova Alemanya ja no calen capellans.» Jo sabia que aquesta «nova Alemanya» estava arribant a la fi, i que després de les devastacions tan enormes que aquella bogeria havia portat al país, hi hauria més que mai necessitat de sacerdots. Avui la situació és completament diferent. Però també ara hi ha molta gent que, d’una manera o d’una altra, pensa que el sacerdoci catòlic no és una «professió» amb futur, sinó que pertany més aviat al passat. Vosaltres, benvolguts amics, heu decidit entrar al Seminari i, per tant, us heu posat en camí cap al ministeri sacerdotal a l’Església catòlica, en contra d’aquestes objeccions i opinions. Heu fet bé. Perquè els homes, també en l’època del domini tecnològic del món i de la globalització, continuaran tenint necessitat de Déu, del Déu manifestat en Jesucrist i que ens reuneix en l’Església universal, per aprendre amb ell i per mitjà d’ell la vida veritable, i tenir presents i operatius els criteris d’una humanitat vertadera. Allí on l’home ja no percep Déu, la vida queda buida; tot és insuficient. L’home cerca després refugi en l’alcohol o en la violència, que cada cop amenaça més la joventut. Déu és viu. Ens ha creat i, per tant, ens coneix a tots. És tan gran que té temps per a les nostres petites coses: «Fins i tot els cabells us té comptats.» Déu és viu i necessita homes que visquin per a ell i que el portin als altres. Sí, té sentit ser sacerdot: el món, mentre existeixi, necessita sacerdots i pastors, avui, demà i sempre.

El Seminari és una comunitat en camí envers el servei sacerdotal. Amb això ja he dit quelcom molt important: no s’arriba a ser sacerdot només. Cal la «comunitat de deixebles», el grup dels qui volen servir l’Església de tots. Amb aquesta carta voldria posar en relleu —mirant també enrere, els meus dies al Seminari— alguns elements importants per a aquests anys en què us trobeu en camí.

1.  Qui vulgui ser sacerdot ha de ser sobretot un «home de Déu», com ho descriu sant Pau (1Tm 6,11). Per a nosaltres, Déu no és una hipòtesi llunyana, no és un desconegut que s’ha retirat després del Big Bang. Déu s’ha manifestat en Jesucrist. En el rostre de Jesucrist veiem el rostre de Déu. En les seves paraules escoltem Déu mateix que ens parla. Per això, el més important en el camí cap al sacerdoci, i durant tota la vida sacerdotal, és la relació personal amb Déu en Jesucrist. El sacerdot no és l’administrador d’una associació que intenta mantenir i incrementar-ne el nombre de membres. És el missatger de Déu entre els homes. Vol portar-los a Déu, i que així creixi la comunió entre ells. Per això, benvolguts amics, és tan important que aprengueu a viure en contacte permanent amb Déu. Quan el Senyor diu: «Pregueu en tot moment», lògicament no ens està demanant que recitem contínuament oracions, sinó que mai no perdem el tracte interior amb Déu. Exercitar-se en aquest tracte és el sentit de la nostra pregària. Per això és important que el dia s’iniciï i conclogui amb la pregària. Que escoltem Déu en la lectura de l’Escriptura. Que li expliquem els nostres desitjos i esperances, les nostres alegries i sofriments, els nostres errors i la nostra gratitud per tot el bo i bonic, i que d’aquesta manera estigui sempre davant dels nostres ulls com a punt de referència en la nostra vida. Així ens fem més sensibles als nostres errors i aprenem a esforçar-nos per a millorar; però, a més, ens fem més sensibles a tot el que rebem cada dia bonic i bo com si fos quelcom obvi, i creix la nostra gratitud. I amb la gratitud augmenta l’alegria, perquè Déu és a prop nostre i podem servir-lo.

2.  Per a nosaltres, Déu no és només una paraula. En els sagraments, ell se’ns dóna en persona, a través de realitats corporals. L’eucaristia és el centre de la nostra relació amb Déu i de la configuració de la nostra vida. Celebrar-la amb participació interior, i trobar d’aquesta manera Crist en persona, ha de ser el centre de cadascuna de les nostres jornades. Sant Ciprià ha interpretat la petició de l’evangeli: «Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia», dient, entre d’altres coses, que «el nostre» pa, el pa que com a cristians rebem a l’Església, és el mateix Senyor sacramentat. En la petició del parenostre demanem, per tant, que ell ens doni cada dia aquest pa, «el nostre»; que aquest sigui sempre l’aliment de la nostra vida. Que Crist ressuscitat, que se’ns dóna en l’eucaristia, modeli de debò tota la nostra vida amb l’esplendor del seu amor diví. Per a celebrar bé l’eucaristia cal també que aprenguem a conèixer, entendre i estimar la litúrgia de l’Església en la seva expressió concreta. En la litúrgia resem amb els fidels de tots els temps: passat, present i futur se sumen a un únic i gran cor de pregària. Per la meva experiència personal puc afirmar que és engrescador aprendre a entendre de mica en mica com ha anat creixent tot això, quanta experiència de fe hi ha en l’estructura de la litúrgia de la missa, quantes generacions l’han anat formant amb la seva pregària.

3.  També és important el sagrament de la penitència. M’ensenya a mirar-me amb els ulls de Déu i m’obliga a ser honest amb mi mateix. Em porta a la humilitat. El Rector d’Ars va dir en una ocasió: Penseu que no té sentit rebre l’absolució avui, sabent que demà cometreu novament els mateixos pecats. Però —ens diu— Déu mateix oblida en aquest moment els pecats del matí, per donar-vos la seva gràcia avui. Encara que hàgim de combatre contínuament els mateixos errors, és important lluitar contra l’ofuscament de l’ànima i la indiferència que és resignació davant el fet que som així. És important mantenir-se en camí, sense ser escrupolosos, tenint consciència agraïda que Déu sempre està disposat al perdó. Però també sense la indiferència, que ens fa abandonar la lluita per la santedat i la superació. Quan rebo el perdó, aprenc també a perdonar els altres. Reconeixent la meva misèria arribo també a ser més tolerant i comprensiu amb les debilitats del proïsme.

4.  Sapigueu apreciar també la pietat popular, que és diferent en les diverses cultures, però que al cap i a la fi és també molt semblant, perquè el cor de l’home després de tot és el mateix. És cert que la pietat popular pot derivar cap a l’irracional i potser també quedar-se en el que és extern. Això no obstant, excloure-la és completament erroni. A través d’ella, la fe ha entrat en el cor dels homes, formant part dels seus sentiments, costums, sentir i viure comuns. Per això la pietat popular és un gran patrimoni de l’Església. La fe s’ha fet carn i sang. Certament, la pietat popular s’ha de purificar sempre i apuntar al centre, però mereix tota la nostra estimació, i fa que nosaltres mateixos ens integrem plenament al «poble de Déu».

5.  El temps al Seminari és també, i sobretot, temps d’estudi. La fe cristiana té una dimensió racional i intel·lectual essencial. Sense aquesta dimensió no seria ella mateixa. Pau parla d’un «model de doctrina», a la qual vam ser entregats en el baptisme (Rm 6,17). Tots coneixeu les paraules de sant Pere, considerades pels teòlegs medievals com la justificació d’una teologia racional i elaborada científicament: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta [logos] a tothom qui us demani raó de la vostra esperança» (1Pe 3,15). Una de les tasques principals dels anys de Seminari és capacitar-vos per a donar aquestes raons. Us prego encaridament: Estudieu amb tenacitat. Aprofiteu els anys d’estudi. No us en penedireu. És cert que a vegades les matèries d’estudi semblen molt llunyanes de la vida cristiana real i de l’atenció pastoral. Això no obstant, és un gran error plantejar d’entrada la qüestió en clau pragmàtica: Em servirà això per al futur? Em serà d’utilitat pràctica, pastoral? Per descomptat, no es tracta només d’aprendre les coses merament pràctiques, sinó de conèixer i comprendre l’estructura interna de la fe en la seva totalitat, de manera que es converteixi en una resposta a les preguntes dels homes, que malgrat que aparentment canvien a cada generació, en el fons són les mateixes. Per això, és important anar més enllà de les qüestions conjunturals per captar quines són precisament les vertaderes preguntes i poder entendre també així les respostes com a autèntiques respostes. És important conèixer a fons la Sagrada Escriptura en la seva totalitat, en la seva unitat entre Antic i Nou Testament: la formació dels textos, la seva peculiaritat literària, la seva composició gradual fins formar el cànon dels llibres sagrats, la unitat de la seva dinàmica interna que no s’aprecia a primera vista, però que és l’única que dóna sentit ple a cadascun dels textos. És important conèixer els Pares i els grans concilis, en els quals l’Església ha assimilat, reflexionant i creient, les afirmacions essencials de l’Escriptura. Podria continuar en aquest sentit: anomenem dogmàtica la comprensió de cadascun dels continguts de la fe en la seva unitat, o millor, en la seva simplicitat última: cada detall particular, en definitiva, desenvolupa la fe en l’únic Déu, que es va manifestar i continua manifestant-se. No cal que digui expressament com n’és, de necessari, estudiar les qüestions essencials de la teologia moral i de la doctrina social de l’Església. És evident la importància que té avui la teologia ecumènica, conèixer les diverses comunitats cristianes; és també necessària una orientació fonamental sobre les grans religions i, sobretot, sobre la filosofia: la comprensió de la recerca i de les preguntes de l’home, a qui la fe vol donar resposta. Però també apreneu a comprendre i —goso dir— a valorar el dret canònic per la seva necessitat intrínseca i per la seva aplicació pràctica: una societat sense dret seria una societat sense drets. El dret és una condició de l’amor. M’estimo més no continuar enumerant més coses, però sí que vull dir-vos un cop més: estimeu l’estudi de la teologia i continueu-lo amb especial sensibilitat, per ancorar la teologia en la comunitat viva de l’Església que, amb la seva autoritat, no és un pol oposat a la ciència teològica, sinó el seu pressupòsit. Sense l’Església que creu, la teologia deixa de ser ella mateixa i es converteix en un conjunt de disciplines diverses sense unitat interior.

6.  Els anys de Seminari han de ser també un període de maduració humana. Per al sacerdot, que haurà d’acompanyar altres persones en el camí de la vida i fins al moment de la mort, és important que hagi aconseguit un equilibri just entre cor i ment, raó i sentiment, cos i ànima, i que sigui humanament «íntegre». La tradició cristiana sempre ha unit les «virtuts teologals» amb les «virtuts cardinals», que brollen de l’experiència humana i de la filosofia, i ha tingut en compte la sana tradició ètica de la humanitat. Pau diu als filipencs de manera molt clara: «Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi» (4,8). En aquest context se situa també la integració de la sexualitat en el conjunt de la personalitat. La sexualitat és un do del Creador, però també una tasca que té a veure amb el desenvolupament de l’ésser humà. Quan no s’integra en la persona, la sexualitat es converteix en quelcom banal i destructiu. En la nostra societat actual se’n veuen molts exemples. Recentment hem constatat amb gran dolor que alguns sacerdots han desfigurat el seu ministeri en abusar sexualment de nens i joves. En comptes de portar les persones a una maduresa humana i ser-ne un exemple, han provocat amb els seus abusos un dany que ens causa un dolor i un disgust profunds. A causa de tot això, molts podran preguntar-se, potser també vosaltres, si val la pena ser sacerdot; si és sensat encaminar la vida pel celibat. Això no obstant, aquests abusos, que són absolutament reprovables, no poden desacreditar la missió sacerdotal, que conserva tota la grandesa i dignitat. Gràcies a Déu, tots coneixem sacerdots convincents, forjats per la seva fe, que donen testimoniatge de com en aquest estat, en la vida celibatària, es pot viure una humanitat autèntica, pura i madura. Però el que ha passat ens ha de fer més vigilants i atents, examinant-nos atentament a nosaltres mateixos, davant Déu, en el camí cap al sacerdoci, per a veure si és aquesta la seva voluntat per a mi. És tasca dels confessors i dels vostres superiors acompanyar-vos i ajudar-vos en aquest procés de discerniment. Un element essencial del vostre camí és practicar les virtuts humanes fonamentals, amb la mirada posada en Déu manifestat en Crist, deixant-nos purificar per ell contínuament.

7.  En l’actualitat, els començaments de la vocació sacerdotal són més variats i diversos que en el passat. Ben sovint es pren la decisió pel sacerdoci quan ja s’està exercint alguna professió secular. Sovint, sorgeix en les comunitats, especialment en els moviments, que propicien una trobada comunitària amb Crist i amb la seva Església, una experiència espiritual i l’alegria en el servei de la fe. La decisió també madura en trobades totalment personals amb la grandesa i la misèria de l’ésser humà. D’aquesta manera, els candidats al sacerdoci procedeixen ben sovint d’àmbits espirituals completament diversos. Potser serà difícil reconèixer els elements comuns del futur enviat i del seu itinerari espiritual. Precisament per això, el Seminari és important com a comunitat en camí per damunt de les diverses formes d’espiritualitat. Els moviments són una cosa magnífica. Sabeu bé com els aprecio i estimo com a do de l’Esperit Sant en l’Església. Això no obstant, s’han de valorar segons la seva obertura a la realitat catòlica comuna, a la vida de l’Església de Crist única i comuna, que en la seva diversitat és, en definitiva, una sola. El Seminari és el període en què un aprèn amb els altres i dels altres. En la convivència, potser a vegades difícil, heu d’assimilar la generositat i la tolerància, no simplement suportant-vos mútuament, sinó enriquint-vos els uns als altres, de manera que cadascú pugui aportar les seves qualitats particulars al conjunt, mentre tots serviu la mateixa Església, el mateix Senyor. Ser escola de tolerància, més encara, acceptar-se i comprendre’s en la unitat del cos de Crist, és un altre element important dels anys de Seminari.

Benvolguts seminaristes, amb aquestes línies he volgut mostrar-vos com arribo a pensar en vosaltres, especialment en aquests temps difícils, i com us tinc a prop en la pregària. Reseu també per mi, perquè pugui exercir bé el meu servei fins que el Senyor ho vulgui. Confio el vostre camí de preparació al sacerdoci a la protecció maternal de Maria Santíssima, la casa de la qual va ser escola de bé i de gràcia. Que us beneeixi a tots Déu omnipotent, Pare, Fill i Esperit Sant.

Vostre en el Senyor,

Benedictus pp XVI

Vaticà, 18 d’octubre de 2010, Festa de Sant Lluc, evangelista

T'interessarà ...

El més llegit