Pàgina d'inici > Noticies > Mans Unides

Cardenal Sistach: “El papa Francesc m’ha dit que continuï”

El cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat entrevistat per Antoni Bassas del diari Ara, en una entrevista publicada el passat diumenge, on ha respost obertament a les qüestions plantejades pel periodista

-M’ha sorprès. Deien que, quan era cardenal de Buenos Aires, Bergoglio no somreia, però ara somriu contínuament, i riu, o sigui, que ha canviat. Però és fictici, és mediàtic?

-No. És la gràcia d’estat. Quan Déu dóna una missió dóna també els mitjans per realitzar-la. Les sorpreses ja van començar a la Capella Sixtina, quan ens va dir que es posaria el nom de Francesc, tot un missatge de l’Església austera. Després, al balcó,  va saludar amb un entenedor “Buona sera”. Té una capacitat mediàtica enorme.

-I a soles, el Papa, com és?

  -Un dia li vaig dir que el volia veure i em diu: “Llámame”. “Llámame, jo he escrit moltes vegades als papes, però trucar per telèfon… I ho vaig fer. I a la tarda ja em telefonaven donant-me dia i hora per a sis setmanes més tard. Quan vaig entrar al seu apartament em diu: “Tengo una cosa para ti… A ver, Sistach, Sistach…”, i em treu un paper que era una reflexió sobre la pastoral a Buenos Aires que ell ja havia separat perquè jo li havia parlat d’això. I al final de l’audiència em diu: “Ay, no te he ofrecido ningún café”, i després em va acompanyar i no se’n va anar fins que l’ascensor no va tancar les portes. Francesc practica l’acollida.

-Com és que gairebé el mateix col·legi cardenalici que va triar un papa com Ratzinger, vuit anys més tard en va triar un altre com Bergoglio, que no tenen res a veure?

– Els cardenals som la causa segona. La primera és la presència de l’Esperit Sant. Miri, era el meu primer conclave. Em pensava que quan votaria em tremolaria la mà, i no em va tremolar. Per què? Perquè no érem dos o tres que votàvem, érem cent dinou, i sabíem que hi havia molt gent que estava pregant… És una experiència eclesial riquíssima.

-Francesc ha obert tres fronts simultàniament: el dels diners, el del pecat i el del crim. O sigui, la Banca Vaticana, la pederàstia i la màfia.

-Els diners són molt importants perquè porten a moltes altres coses. Això de la pederàstia, Benet XVI ja va dir que tolerància zero.

Però Francesc ha demanat perdó pels pecats d’omissió de l’Església…

-Sí, sí. És valent i és humil…

-Ara l’Església d’Anglaterra ordenarà bisbesses. Què en pensa?

-El món d’avui ho  considera una cosa normal, però és un problema ecumènic molt fort, eh?

-Però fixi’s, són cristians: l’Església anglicana fa vint anys que ordena sacerdotesses, a l’ortodoxa els capellans es poden casar. Per què no és possible a la catòlica romana?

-No es pensi que sigui tan senzill. El celibat té un valor en si, de més entrega, i la cosa  pràctica de tenir més temps  perquè no tens una família concreta. I em deien els anglicans que als pastors a vegades els costa de trobar esposa, perquè per ser dona d’un pastor s’ha de tenir una vocació especial. ¿Això el Papa ho tocarà? Ja es veurà, no?

-I com li explicaria vostè a una nena que s’estigui preparant per fer la primera comunió que no podrà ser mai capellà?

-Entenc que és molt difícil explicar això, i sobretot a una noia, a una dona… Ara, aquí hi ha el document de Joan Pau II, ara sant Joan Pau II, en el qual deia que Jesucrist es va escollir uns apòstols que eren homes… En vint segles de Tradició, en majúscules, no s’ha tocat això. L’Església té l’assistència de l’Esperit Sant… Escolti’m, això és molt seriós. Costa d’entendre perquè no estem en el nivell de drets i deures, sinó que estem en el nivell de funcions, i hi ha funcions que estan repartides. De fet, un home nio té dret a ser capellà pel sol fet de ser home. Dependrà de si està capacitat per fer-ho.

-Però quan diuen que l’Església ha de llegir els signes dels temps, què són, per vostè, els signes dels temps?

-Els signes del temps innoven, però s’han de veure en el si de tota la tradició de l’Església, dels vint segles. És el document de Joan Pau II, que ja dic que no és fàcil d’acceptar, jo ho entenc, però ho va posar molt fort i molt seriós.

Vostè es va ordenar l’any 1961. Quants eren a la seva promoció?

-Trenta-vuit.

-Ara a les promocions quants són?

-Poden ser set, deu, tres, quatre, dos…

-I això no és un signe del temps?

-Sí, sí, jo no dic que no, i l’Església ha de pensar aquests signes i ho ha de veure.

-¿Pot continuar subsistint una Església com la de Barcelona al ritme que van ordenant seminaristes?

-Penso que sí.  Ara podem proveir totes les parròquies. I, pel que fa als joves que ordenem, no mirem la quantitat, mirem la qualitat. Perquè un sacerdot que no en tingui la vocació ni serà feliç ni farà felices les comunitats, ni ajudarà. Dit això, estic molt content de Barcelona perquè és una diòcesi que treballa moltíssim. Per això volem sortir per oferir Jesucrist i l’Evangeli. Oferir una persona que és Déu i home, l’únic que pot donar sentit a la vida per a tota l’eternitat. Déu vol donar la fe a  tothom, però no sempre encaixa amb la nostra vida perquè portem una història. Hi ha menys gent a missa i menys celebracions dels sagraments, sí. Però Déu treballa el cor de les persones més dels que ens pensem,

-On el veu, Déu?

-Recordo que quan era bisbe de Tortosa anava a veure els malalts. Aquella senyora, relativament jove, que tenia els sogres malalts a casa, que no sortia gairebé ni el diumenge… Escolti’m, aquí hi ha Déu. Fixi’s, ara amb la crisi hi ha més voluntaris i donacions. ¿I això no és la presència de Déu? Per mi, és claríssim.

-Un dia el bisbe Joan Carrera em va dir, amb aquell humor fi que tenia, que la diferència entre un creient i un no creient és que el no creient en el moment de morir-se pensa “I si Déu existeix?” i el creient pensa “I si no existeix?”

-La fe supera la raó i aquest és el misteri, no? Però en la cultura dominant a la nostra societat li interessa que la gent no es plantegi aquestes qüestions i ens distreu contínuament amb tot el consumisme…

-Veu agressivitat contra l’Església?

-D’agressivitat n’hi ha, sí. A vegades no som prou respectuosos amb la llibertat i el pensament dels altres.

-Teresa Forcades va sempre amb l’hàbit i no veig que tingui cap problema pel fet de ser monja.

-Més aviat jo crec que l’hàbit li dóna una certa preeminència, perquè si no el portés… De vegades passa, quan un es treu l’hàbit sembla que no és la mateixa persona.

-Càritas és la joia de la corona?

-Miri, si a Barcelona no existissin les parròquies, ni les congregacions religioses, ni els cristians, en l’ajuda als pobres, als malalts, als hospitals, a les escoles, hi hauria un buit enorme. És com la mare que treballa a casa, que sembla que ni fa res si no treballa fora. Però el dia que està malalta… Ah!, llavors notem el que fa la mare.

-El papa va anunciar que al novembre hi haurà un congrés internacional de pastoral de grans ciutats a Barcelona. De qui va ser la idea?

-Va ser meva. Ho dic amb tota sinceritat. És un tema que sempre m’ha preocupat molt. N’havia parlat amb ell quan encara era cardenal de Buenos Aires, i també li interessava. Al maig ja ho vam estar treballant intensament amb sociòlegs, pastoralistes, teòlegs… I quan acabin les sessions del novembre, el dia 27 a les 11 del matí tenim l’audiència de tots els pastors amb el Papa, a Roma. Li portarem les conclusions.

-Quina creu que serà la més important?

-Potser l’acostament a les persones. Hi ha molts patiments a les grans ciutats, molta soledat, por, violència. Esperen de l’Església que els acompanyi, no tant materialment com donant sentit a la vida. Per això crec que la parròquia té present i futur. Potser organitzada en grups d’interessos concrets: la comunitat dels pares i mares que van a batejar els seus fills, per exemple. La parròquia ha d’oferir unes identitats on la gent pugui trobar la seva.

-Té ganes de jubilar-se?

-Mentre hi hagi vida s’ha de treballar. I el Papa m’ha dit: “Continuï”. I estem fent una feina molt bonica, no?

-Deu haver llegit, com jo, que la Santa Seu es planteja primer el relleu de Rouco a Madrid i, després, el seu.

-La lògica seria aquesta, però… No, no, ja li dic, el Papa m’ha dit que continuï jo. Miri, prefereixo no parlar d’això. Aquí l’important és que la diòcesi continuï treballant. Es canvia quan cal canviar. Capellans i laics fem un servei. Per exemple, hem demanat a la Santa Seu una facultat eclesiàstica a Barcelona, que quan estigui aprovada es dirà Antoni Gaudí. Serà una facultat d’història de l’Església, arqueologia i arts cristianes. D’arqueologia n’hi ha dues a l’Església. Una és a Roma i l’altra a Jerusalem. D’història de l’Església n’hi ha tres: Roma, Mèxic i Polònia. I d’arts cristianes, no em consta, en l’àmbit eclesial, que n’hi hagi cap. Continuem treballant.       

-El periodista Enrique Cymerman va preguntar al Papa per Catalunya i va dir: “La secesión de una nación sin un antecedentve de unidad forzosa hay que tomarla con muchas pinzas y analizarla caso por caso. Toda división me preocupa”. I a vostè?

-És una situació que ens preocupa a tots, la de l’encaix… Perquè som en un vaixell, i aquest vaixell ens condiciona a tots, no? Les configuracions concretes de l’encaix ja depenen dels ciutadans. L’Església hi té poc a dir perquè toca que prenguin les opcions els ciutadans del país, no?

-Comparteix la frase de Rouco, que Adolfo Suárez va practicar la reconciliació per “superar la Guerra Civil, las actitudes que la causaron y que la pueden causar”?

-És molt difícil jutjar una persona, per què ho ha dit i més si es tracta d’una homilia, prefereixo no entrar-hi. Però aquell esperit de la Transició l’hem perdut i és una llàstima. Amb un nombre tan elevat d’aturats, jo he dit des de fa molt temps que aquesta és una qüestió d’estat. Però no m’ha fet cas ni la premsa ni ningú. Si un 25% d’aturats no és una qüestió d’estat, jo no sé què ho deu ser.

 -Acabo amb una pregunta personal. Per quines intencions resa cada dia?

-Per tota la diòcesi de Barcelona, cristians i no cristians, pels sacerdots, per la família, pels meus pares… Reso per les necessitats concretes de cada dia, per les parròquies, les vocacions sacerdotals, pels religiosos. Ho faig d’una manera una miqueta àmplia perquè, si hagués de fer una llista,  a la nit encara hi seria.

 

Perfil del Sr. Cardenal, escrit per Antoni Bassas

Si visiteu la nau principal de la Sagrada Família hi trobareu un marbre que recorda en llatí que el papa Benet XVI va dedicar la basílica el 2010, quan era arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach (Barcelona, 1937). Al cardenal se l’il·lumina el rostre quan ho recorda. Va ser el seu gran moment: avançant al costat del bisbe de Roma a les pantalles de tot el món. Per contra, se li enfosqueix la mirada quan li pregunten pel seu relleu. No té ganes de plegar, se sent ben connectat amb el papa Francesc i té projectes. Sistach considera que el soroll és un descrèdit per a la diòcesi, sobretot per a la de Barcelona, castigada el 2004 amb una partició les raons de la qual també tenen a veure amb els agres debats que van envoltar la substitució del cardenal Carles. I a aquest doctor en dret civil i canònic, de posat i verb cautelós, el soroll no li agrada.

T'interessarà ...

El més llegit