Pàgina d'inici > Noticies > Església de Barcelona

Calaixets de vida interior

Després d'una llarga trajectòria a l'Àfrica, el pare Frigola obre el seu cor i fa una reflexió sobre els seus últims passos com a missioner

Empordanès de Vila-robau, el pare Josep Frigola va fer el seminari a Girona entre els anys 1951 i 1962. Explica que els entesos diuen que vivim i creixem humanament a base de llesques gruixudes de 10 anys. Ell a l’Àfrica, després de més de  40 anys treballant a les missions, diu que ja n’ha llescat quatre.

La trajectòria missionera del pare Frigola va començar l’any 1965, a l’Alt Volta, a l’Àfrica de l’oest, avui Burkina Faso. Al cap de vint anys en aquest país, a diferents indrets i  parròquies, l’any 1985 es traslladà a Níger, on fins  als seixanta-vuit anys, ha realitzat  la seva missió i s’hi ha especialitzat sobretot en l’educació dels adults.

Ara es planteja tornar per oferir uns anys de servei pastoral a la diòcesi de Girona. I deixa una bonica reflexió:

 Reflexió del pare Josep Frigola

Aquesta vegada toca obrir calaixets de vida més personal o més interior si voleu. Sento que s’està llescant l’última etapa de la meva presència a l’Àfrica. Els indicis en són ben palesos: l’edat, la salut, menys capacitat i possibilitat de treball en determinades circumstàncies i el tomb que cal fer per deixar que les noves generacions siguin i actuïn com Déu mana.

Aquesta recta final demana una certa previsió, una fulla de ruta que se’n diu. Cal doncs preveure, discernir i decidir. Segur també que cal fer-ho en comunitat. I al mateix temps, hem de mirar d’evitar engabiar l’Esperit o tallar-li les ales. Tota una proesa a la que sou tots, ja des d’ara, convidats a participar.

Us lliuro un primer esborrany d’aquesta fulla de ruta que, n’estic segur, caldrà tocar i retocar. Si a Déu plau, durant les vacances d’estiu del 2015, a finals de juny més concretament, celebrarem junts una missa d’acció de gràcies pel 50è aniversari de la meva ordenació sacerdotal i missionera. Crec que s’ho val la pena, però desitjo que es faci amb la màxima senzillesa. Després dels tres mesos de vacances habituals, penso tornar a Níger per un temps breu. Serà qüestió de celebrar-hi també els 50 anys de vida en terres africanes i d’agrair-hi tot el bé de Déu que hi he rebut.

Ho aprofitaré per acabar de transmetre les activitats pastorals i socials que tinc encarregades. Caldrà veure com es fa el relleu en les millors condicions, facilitant la represa de responsabilitats i una nova embranzida amb autonomia. El que depèn de la nostra vida d’equips missioners i de la institució eclesial no em preocupa massa; justament, la institució vetlla amb prou zel i habilitat per a ella mateixa. Penso, més aviat, en el projecte d’alfabetització de joves i adults.

Aquesta activitat suposa preocupar-se cada any d’un miler i mig d’aprenents i de prop d’un centenar d’educadors; es troben escampats en sis comunitats, a molts quilòmetres de distància les unes de les altres. En quant a la feina a la que m’he compromès fins ara de traducció i d’edició de textos -un veritable mai acabar- penso deixar-la força ben aposentada. Intento igualment descobrir els llocs més adequats on s’hauran de depositar la important documentació sobre el país que he anat “atresorant” i una grossa quantitat de material didàctic que tenim en reserva.

Llavors, fer les maletes per a un retorn definitiu només serà bufar i I després de tot això, què?, preguntareu. És certament el punt que resta més indecís. Si fos per mi, m’agradaria poder oferir uns anys de servei pastoral a la diòcesi de Girona. Retrobar les arrels d’enviament a la Missió, agrair tant i tant com dec a molta gent de casa nostra i cloure així el cicle de les forces apostòliques que em restin. Però ja ho sabem: l’home proposa i Déu disposa.

T'interessarà ...

El més llegit