Pàgina d'inici > Noticies > Càritas

Cafè Just, el lloc dels “ningú”

“Més que un menjador social nocturn”. Així defineixen el Cafè Just algunes de les persones sensesostre que hi sopen cada nit ja que, al llarg de la setmana, s’ofereixen diferents tallers gratuïts

Escrivia Eduardo Galeano: “Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte (…) [pero] no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca. Los nadie: los dueños de nada. Los nadie: Los ningunos, los ninguneados”. Aquest fragment va tancar el primer número de la revista La voz de los nadie (“la revista més mordaç per al lector més impertinent”), una publicació pensada i escrita per un grup de persones sensellar que acudeixen cada nit al Cafè Just.

Són les 20.30 h i el menjador social Cafè Just (Carrer Sots-tinent Navarro, 18) obre les seves portes –un dia més des de 2013- als sensesostre amb un gran somriure: “Bona nit! Com estàs?”, pregunta la Carol, l’educadora social que els dóna la benvinguda cada vespre. Dintre ja està tot a punt: les voluntàries ja han preparat les safates de menjar que els cuina la Fundació Futur i, a cada taula, hi ha una gerra plena d’aigua. S’obre la porta i comencen a entrar tot tipus de persones: homes de mitjana edat amb camisa i bossa de negocis, poques dones d’uns 50 anys amb el moneder a la mà, joves amb el mòbil com a única preocupació… Però tots segueixen una mateixa rutina (que, pels seus ràpids moviments, sembla que fan habitualment): agafen la safata i els coberts i miren el menjar. Després trien què volen sopar.

Atenció a 100 persones sense llar

Mongetes, amanida o pasta amb tomàquet de primer. Croquetes o boles de bacallà de segon. Persones sensellar que sopen en deu minuts amb els auriculars posats i d’altres que s’esplaien xerrant amb el company de taula més d’una hora. Un xiuxiueig constant barrejat amb el repic de coberts. Aquest és l’ambient del Cafè Just cada nit.

Sentat a una taula al costat de la barra on se serveix el menjar es troba l’Antonio. És argentí i va venir a Espanya a treballar abans que esclatés la crisi. Però va perdre la seva feina i es va veure al carrer. Ara, està en una pensió de la Fundació Mambré i cada nit sopa al Cafè Just: “Avui hi ha poca gent perquè hi ha futbol. Els dies que juga el Barça o Espanya es nota”, ens comenta l’Antonio, tot i que ja han entrat unes 50 persones a sopar. El normal és que unes 100 persones entrin i seguin. La Carol coneix la majoria dels assistents –persones sense sostre o sense cuina a l’habitatge- tot i que, si ve algú que no té plaça per menjar aquell dia, se li dóna de sopar i es deriva a les treballadores socials perquè es puguin posar en contacte amb ell/a: “Els que venen tenen ganes de parlar i la nostra tasca és escoltar-los”, explica la Carol.

La gestió del Cafè Just pels migdies correspon als serveis socials però a la nit és Càritas Diocesana de Barcelona qui s’encarrega de repartir els àpats a persones que atén tant l’Ajuntament com la pròpia entitat. És per això que, cada nit, tres voluntaris de Càritas es vesteixen amb el seu millor somriure i porten a terme una obra de misericòrdia: donen de menjar a qui té fam.

Quatre gats ben arreplegats

A part dels voluntaris i l’educadora social, l’Alfonso i la Montse també hi estan presents. Són usuaris del menjador que intenten dinamitzar el temps dels sensesostre preparant tallers per tota la setmana: música, anglès, sortides culturals, jocs… “Ens costa que la gent s’impliqui a col·laborar perquè sopen i se’n van. No volen desaprofitar la seva vida fent tallers”, explica l’Alfonso, que fa tres anys que acudeix al Cafè Just. Té una petita discapacitat i amb l’ajuda que li donen no pot arribar a final de mes. Ell i la Montse, juntament amb altres cinc companys, formen el grup dels Quatre Gats: “Estàvem pensant un nom i el Ferran (un membre del grup que va morir fa uns mesos i que era el punt d’unió de tots ells) va deixar anar: ‘Però si som quatre gats!’. I així ens vam dir”, recorda la Montse, una poetessa que no va poder remuntar la seva vida arran de la pèrdua del seu marit.

Els Quatre Gats intenten crear comunitat i, fins i tot, la Montse, quan és l’aniversari d’algú, li regala un poema: “Estem molt acostumats a la soledat i que algú et feliciti i et regali un poema ho valores molt”, expressa. Arran de la creació del grup van començar amb els tallers i, fins i tot, van crear una revista per donar visibilitat a les seves habilitats: La veu dels ningú. “Vam patir molt la pèrdua del Ferran perquè provocava que riguéssim tots i que estiguéssim units. Ara el grup està una mica escampat”, diu amb nostàlgia l’Alfonso, que recorda amb molt d’afecte l’entrevista que el Ferran li va fer a l’Ada Colau quan encara era portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Tot i la mort del Ferran, la dinamització continua: els tallers són oberts i gratuïts tot i que admeten que falta continuïtat. Ara ja pensen en les festes de Nadal: “L’any passat vam fer una festa amb una tuna i amb un espectacle de màgia. A veure aquest any…”, comenta l’Alfonso.

Mentre, unes veus ressonen a l’uníson al Cafè Just: “Volem pollastre! Volem pollastre!”. La Carol els permet repetir i treu una safata amb pollastre al forn. La Montse i l’Alfonso no se sorprenen: “Passa tu dues nits al carrer sense res i veuràs…”.

Accediu aquí per fer algun donatiu

Font: Càritas

T'interessarà ...

El més llegit