Pàgina d'inici > Noticies > Càritas

Aturar-se i reparar les ferides

La treballadora social Esther Borrego, especialista en acompanyament de processos de persona, dóna les claus i els límits de la relació d’ajuda en una nova sessió de l’Escola de Formació del Voluntariat

La paràbola del bon samarità va donar peu a l’inici de la conferència ‘Els límits en la relació d’ajuda’ perquè exemplifica perfectament l’essència d’una relació d’ajuda: el fer-se càrrec –o veure la realitat tal qual és-, el carregar –o atendre la urgència- i l’encarregar-se de la realitat –o deixar que ens interpel·li. “No deixa de ser el que feu cada dia”, va recordar la conferenciant, Esther Borrego, en la penúltima sessió formativa de l’Escola de Formació del Voluntariat: “Si tots fessin de bon samarità, el món seria millor”.

Però la imatge del bon samarità no era casual, ja que la pregària prèvia a la xerrada va estar protagonitzada per aquesta paràbola. Amb l’inici de la Quaresma, els participants de l’Escola de Formació van pregar i reflexionar entorn a aquest temps litúrgic en què s’ha d’intensificar l’oració, el dejuni i l’almoina. I és que la paràbola del bon samarità és un bon exemple de com s’ha d’actuar en Quaresma: aturant-se i reparant les ferides.

Acollir i acompanyar

La relació d’ajuda amb l’altre es basa en l’acollida i l’acompanyament, que no és res més que compadir-nos, “intentar sentir en l’altre”. Segons Borrego, és una trobada en què “dues persones deixen de ser com són per ser una nova persona”. Els motius pels quals els voluntaris es volen involucrar en aquesta relació d’ajuda poden ser variats: per sentir-se millor, per dignificar l’ésser humà o per humanitzar la relació. Però sempre s’ha d’estar a punt: “Hem de preparar el cor perquè els canviarem la vida quan els mirem als ulls”.

En aquesta relació d’ajuda són indispensables certs límits. Borrego va repartir plastilina entre tots els assistents i els va ensenyar com aquest material per molt mal·leable que sigui també té els seus límits i es pot acabar trencant. El mateix succeeix al voluntari, té límits i els ha d’acceptar, estimar i caminar amb ells: “Hem de ser conscients que no podem donar-ho tot ni satisfer les necessitats de tothom. Per això, hem de tenir molt clars els límits”, advertia Esther Borrego.

Necessitat dels límits

Els límits són necessaris ja que “quan un posa límits amb coherència, l’altre els entén”. En aquest sentit, la treballadora social va enunciar alguns dels límits que s’han de posar: l’equilibri entre proximitat i distància, limitar el temps, reconèixer fins a on pot el voluntari arribar, posar regles per aprendre a gestionar el conflicte, deixar que cadascú tingui les seves pròpies emocions i viure en el propi centre com va fer Jesús, essent fidel a un mateix però alhora transmetent la responsabilitat a qui pertoqui.

L’objectiu final de la relació d’ajuda és que la persona surti millor de com va arribar i, per això, Borrego considera que “no hem d’oblidar que de l’acompanyament ha de sorgir la sanació i, per tant, no podem confondre’ns amb l’acompanyat ni amb el seu dolor”.

T'interessarà ...

El més llegit