Pàgina d'inici > Noticies

Altres renúncies papals

El Dr. Martí Bonet, historiador, i delegat de Patrimoni Cultural de l’Arquebisbat de Barcelona ens explica les renúncies dels Papes al llarg de la història Set-cents dinou anys després de Celestí V, el nostre Papa dimiteix. Què cal fer amb un Papa dimissionari? “T’has assegut en el tron pontifici com un llop”. Així calumniaven els […]

El Dr. Martí Bonet, historiador, i delegat de Patrimoni Cultural de l’Arquebisbat de Barcelona ens explica les renúncies dels Papes al llarg de la història

Set-cents dinou anys després de Celestí V, el nostre Papa dimiteix. Què cal fer amb un Papa dimissionari? “T’has assegut en el tron pontifici com un llop”. Així calumniaven els “espirituals” a Bonifaci VIII. El gran error de Bonifaci VIII és haver nascut amb un segle de retard “Per a la salvació, cal que tota criatura humana estigui subjecta al pontífex romà”. Papes que han renunciat o als quals han fet renunciar.


Set-cents dinou anys després de Celestí V, el nostre Papa dimiteix

L’11 de febrer de 2013 passarà a la història com el dia d’una fita prou important com perquè els historiadors de l’Església puguin parlar d’un abans i un després; ja que el papa Benet XVI ha manifestat que vol renunciar a la Seu romana, o sigui, al papat. Aquesta renúncia es farà efectiva el 28 de febrer de 2013 a les 20 hores. Aquesta és la notícia.

Molta gent es pregunta: “Els papes poden renunciar o se’ls pot treure?”, i tot seguit recordem la renúncia de sant Celestí V, que fou un papa sant, però inepte en el govern de l’Església. Tanmateix no només dimití ell, sinó que entre els anys 676 i 1303 (època medieval) trobem quinze casos de renúncies, dimissions violentes i àdhuc assassinats. A continuació presentem l’elenc d’aquests papes.

 

Les dimissions papals, algunes d’elles violentes, en la història medieval

Ultra les dimissions de l’època antiga –sis– i una de l’any 1414, cal elencar els següents de l’època medieval[1].

A Constantí II (767) el feren renunciar. Un parent de Joan VIII (872-882) l’enverinà i en no morir, diuen algunes cròniques que el van rematar. Concili cadavèric (987) del papa Formós (891-896), Esteve VI fou linxat per la turba romana i posteriorment estrangulat a la presó. Lleó V (903) fou assassinat pels tusculans (família romana). Cristòfol (antipapa) (903) fou assassinat pels mateixos tusculans. Joan X (914-928) fou enverinat i assassinat per la cèlebre i menyspreable matrona romana Maròzia. Esteve VII (929-931) també fou assassinat per Maròzia. Joan XI (931-935) i Maròzia foren assassinats per Alberic, fill de Maròzia. Benet V (964) fou exiliat a Hamburg. Benet VI (973-974) fou assassinat  en el castell de Sant Àngelo de Roma. Bonifaci VII antipapa (984) fou exiliat i assassinat. Posteriorment el seu cadàver fou ultratjat pels carrers de Roma. Joan XIV (983-984) morí de fam en el castell de Sant Àngelo. Benet IX (1033-1045) el van fer fora amb la compra del papat. Hi va haver simonia. Posteriorment el van deposar en un concili presidit per Enric III (Concili de Sutri). A Silvestre III (antipapa) el van fer renunciar en el concili de Sutri, presidit per Enric III. Gregori VI (1045-1046) el van deposar i l’exiliaren a Colònia. Benet X antipapa (1058-1059) per propi convenciment renuncià i es convertí en simple cardenal. Però, en morir el 1072, li tributaren els honors de Papa a les exèquies. Joan XXI (1276-1277) morí d’accident a Viterbo quan li caigué a sobre d’ell una teulada. Celestí V (1294) –com veurem– renuncià. Es calumnia al seu successor culpant-lo de l’autoria d’un inconfessable assassinat; aquest era Bonifaci VIII.

 

La piràmide medieval trontolla

A inicis del segle XIV, concretament després del pontificat de Bonifaci VIII, l’edat mitjana de la història de l’Església es pot considerar finalitzada, ja que amb aquell papa s’afeblí enormement les dues característiques fonamentals del període medieval: el feudalisme amb la hierocràcia. Ben prou que Bonifaci VIII intentà col·locar-se en el vèrtex de la piràmide de la societat. Així ho postulava la teocràcia sagrada o també hierocràcia per distingir-la de la teocràcia reial: aquí el rei està en el vèrtex i en la hierocràcia és el papa. Tanmateix, els fets actuaren en contra la hierocràcia. Els reis ja no feien cas de les admonicions ni de les excomunions papals. Ni la mateix societat s’esglaiava —com ho féu en el temps de Gregori VII o d’Innocenci III— davant les constants fulminacions de penes canòniques llançades per i des de Roma.

La cristiandat s’estructurà des de la mort de Bonifaci VIII (1303) diferentment als lligams feudals i medievals. Sorgiren noves concepcions laicals sobre les nacions o sobre les interrelacions església i estat. El declivi de la preponderància papal i imperial era ben pregó.

També les cultures europees manifestaren un canvi, iniciant-se —primer a Itàlia— el moviment denominat «renaixement». Petrarca i Dante en foren els grans pioners.

 

A la recerca d’un papa ideal

Conradí —l’últim dels alemanys Hohenstaufens i fill de Conrad IV— va pretendre reconquerir el tron de Sicília. Tenia sols quinze anys quan lluità contra Carles d’Anjou i contra el seu aliat, el papa. El rei de Nàpols vencé els alemanys en la batalla de Tagliacozzo (1268). El desafortunat Conradí fugi de la desfeta, però poc després l’empresonaren i portat a Nàpols, fou executat pel rei Carles d’Anjou amb una vilesa sorprenent.

Amb la caiguda dels Hohenstaufens i malgrat una victòria efímera del papat, aquest es trobà en una situació lamentable, ja que fou joguina de la casa d’Anjou i de la corona francesa. El papa tornà a perdre, en part, la seva preuada independència. Hi ajudaren també les rivalitats entre les famílies nobles romanes: els Colonna, els Orsini i posteriorment els Gaetani. Tots ells volgueren incorporar els seus partidaris en el col·legi cardenalici. S’anava a la recerca descarada de familiars eclesiàstics que poguessin esdevenir cardenals. Però el grup de cardenals que decisivament aconseguí fer canviar la política de la Santa seu i dels Estats pontificis foren els cardenals pro-francesos. Grup aquest imposat pel mateix rei de Nàpols, el francès Carles d’Anjou. Aquestes imposicions i partidismes foren la causa de dos interregnes papals: el primer (entre Climent IV i Gregori X) que durà tres anys (del 1268 al 1271) i el segon es perllongà quasi dos anys (entre Nicolau IV i Celestí V: del 1292 al 1294).

Tres anys després de la mort de Climent IV (1268) el va succeir Gregori X (1271-1276). Aquest papa, l’any 1274 convocà el concili II de Lió (XIV concili ecumènic). És important aquest concili, ja que entre els acords disciplinars hi ha la constitució referent a l’elecció del papa; la qual constitució volia acompletar els decrets promulgats, ja en el 1179, pel concili X ecumènic —III Laterà—. En l’esmentat concili II de Lió (XIV ecumènic) es decretà que passats deu dies de la mort del papa, els cardenals es reunissin per elegir un nou papa, sense esperar els cardenals absents. Durant l’elecció, els cardenals en una gran sala romandran tancats—d’aquí el nom de cónclave— sense possibilitat de comunicar-se tant des de fora a dintre com d’ells amb l’exterior: els cardenals no podran rebre ni enviar cartes ni missatges. Si passats els tres dies del jorn de l’inici del conclave no haguessin efectuat l’elecció, sols podran prendre un plat en cada àpat, i passats quinze dies, si encara no haguessin elegit un nou papa, se’ls castigarà a rebre sols pa, aigua i vi. Extrem que possiblement mai es va donar.

També en el concili II de Lió (XIV ecumènic) es tractà de la unió entre l’Església llatina i l’oriental. En aquesta època regnava a Grècia l’emperador Miquel Paleòleg. Aquest envià a Roma uns legats que reconegueren el primat del papa i admeteren —tal com els llatins ho confessaven— que l’Esperit Sant procedia del Pare i del Fill. L’acceptació d’aquesta fórmula («Filioque») no perdurà massa temps, ja que tres anys després, quan ja era papa Nicolau III (1217-1280), els grecs rebutjaren de nou l’esmentada fórmula llatina del «credo».

No hi ha dubte que l’elecció dels papes reprodueix en aquest període la plasmació de l’estat d’influències dels bàndols de Roma i del rei Carles d’Anjou, així com del poder que tenia el moviment denominat «espirituals». Es cercava un papa massa idealitzat que acontentés tothom, i a la pràctica, un cop elegit, pactés amb algun dels bàndols esmentats. Bona mostra d’aquest estat de coses és l’elecció de dos papes: l’esmentat Gregori X (1271-1276) i Joan XXI (1276-1277). El primer era simplement un laic croat que es trobava a Palestina quan els cardenals li proposaren que acceptés el papat. Aquí s’intentà que el nou papa encarnés l’ideal de les croades. En Joan XXI (que abans es deia Pere, o Petrus “Hispanus” pel seu origen portuguès) es volgué personificar un papa científic i intel·lectual. Tothom reconeixia en ell una gran personalitat. Així ho testifica el mateix Dante, que col·locà Joan XXI en el paradís entre el cor dels excelsos teòlegs. Precisament, d’aquest papa hi ha un episodi molt curiós i a l’ensems llastimós. D’ell diuen les cròniques que era un bon metge i àdhuc un «magus» que formava part de la cort del papa Gregori X com a facultatiu de medicina. No era pas cardenal quan fou elegit papa. Ell havia dit de si mateix que tenia una salut de ferro, però el dia 14 de maig del 1277 —feia sols nou mesos que era papa— entrant en una cambra que ell feia edificar en el palau papal de Viterbo, va caure sobre d’ell el teulat. Avui dia encara es pot visitar aquest recinte on hi ha una làpida que evoca aquest papa anomenat «Petrus Hispanus», gran científic i no menys desgraciat.

Els papes, doncs, en aquesta època són fruit o bé d’una idealització espiritual o d’una imposició terrenal d’alguns dels bàndols favorables a les faccions romanes o de la casa d’Anjou de Nàpols. Tal és el cas del papa Martí IV (1281-1285), joguina de Carles d’Anjou, sempre contrari a la casa reial d’Aragó i Catalunya. L’any 1282 els sicilians s’aixecaren contra els d’Anjou i es donà una gran mortaldat entre els francesos. Fou la revolta anomenada «Vespres sicilianes». El rei Pere II de Catalunya i III d’Aragó, gendre del malaurat Manfred, reivindicà l’herència dels Hohenstaufens i s’apoderà de l’illa. Des d’aquest moment, Sicília se separà de Nàpols. El papa Martí IV féu predicar una tràgica croada contra el rei català i contra els habitants de Sicília. Així s’arribà al màxim desprestigi del concepte de croada.

 

Els papes, joguines del rei de NàpoIs

Després del torturat pontificat de Nicolau IV (1288-1292) tot ell ple de rivalitats entre els Colonna i els Orsini, la Santa seu es submergí de nou en una altra «sede vacante» forca llarga. Es trigaren dos anys per a elegir un nou papa, i aquest fou tan sant com incompetent governant. !Mireu si n’era de sant! Serà el cèlebre sant Pietro del Morrone, que sols va governar —o mal governar— l’Església alguns mesos durant l’any 1294. En l’elecció de sant Celestí V, se cercà ni més ni menys en la seva persona un papa «angèlic», i això provocà, possiblement, l’agonia de l’Edat mitjana.

Referent a l’elecció de sant Celestí V cal recordar que ja en temps del papa Joan XXI s’abolí la constitució del concili de Lió II en la qual es determinaven unes normes molt fèrries d’elecció d’un nou papa. Un cop celebrats els funerals de Nicolau IV els cardenals es reuniren primer a Santa Maria la Major, després a l’Aventí, i finalment a Santa Maria sobre Minerva. Però no s’arribà a cap acord, perquè els Colonna —que tenien per cap el grup integrat pels cardenals Pere i Jàcobo— volien imposar el seu candidat. El mateix feien els cardenals addictes als Orsini. La calor de l’estiu féu dispersar el conclave. Durant el mes de setembre, els cardenals es tornaren a reunir a Roma. Però les discussions feren de nou estèril el conclave. A principis de l’any 1293 es tornaren a dispersar sense haver elegit un nou papa. Hi hagueren grans aldarulls pels carrers i places de Roma, i àdhuc els Orsini lluitaren contra els Colonna en llurs castells. Era un panorama molt penós i no menys lamentable. En això intervé Carles II d’Anjou, anomenat el «coix». Els cardenals estaven de nou en conclave a la ciutat de Perugia. Curiosament, els francesos propulsaren —o imposaren— un nom: l’ermità Pere de Morrone que residia a Sulmona. Aquest sant ermità escriví una carta al col·legi cardenalici, dient-los que era un escàndol el que passava, i els comminava a què tot seguit elegissin el suprem pastor. El degà del sacre col·legi, el cardenal Mala Cranca, molt devot del Morrone i possiblement coaccionat pel mateix Carles II proposà que Pere Morrone fos el nou papa. S’arribà doncs a un acord entre els cardenals i li demanaren que acceptés. Ell, que s’havia retirat a la muntanya «Maiella» fundant la congregació d’ermitans anomenats «celestins», ho va acceptar, però posà una condició: que no seria consagrat, ni coronat, sinó sols en una ciutat segura, sota la protecció del rei de Nàpols: l’escollida fou Àquila. El 27 de juliol de 1294 entrà a Àquila. L’espectacle fou grandiós, segons ens diuen les cròniques. Més de dues-centes mil persones l’aclamaren. Entrà a la catedral flanquejat per dos reis, Carles II d’Anjou i el seu fill Carles Martell, rei d’Hongria. Pere de Morrone s’imposà el nom de Celestí V

Celestí V, però, no volia viure en palaus. Així, doncs, es traslladà a Nàpols i es retirà a una petita cel·la (o cova dins un gran saló). Tenia 80 anys i molt poca experiència per als negocis d’estat. Poca teologia coneixia, i menys llatí. Es rodejà de monjos excèntrics i de polítics intrigants. Els mateixos cardenals estaven molt incòmodes davant seu i els consultava poc. Però el més greu del cas fou la creació de dotze cardenals (set francesos i tres de Nàpols) tots ells addictes al monarca d’Anjou. Al fill d’aquest —un noi de vint anys— el nou papa el promogué arquebisbe de Lió.

Celestí V era molt generós amb els «espirituals» de tal manera que els hi va concedir molts privilegis. El desgovern curial arribà a l’extrem que no era estrany que es concedís el mateix benefici a diverses persones, perquè no es portava cap control de registre i ell no els recordava.

Alguns cardenals van aconsellar al papa sant Celestí V que dimitís. L’acusaven que la seva presència era un gran prejudici per l’Església. Celestí V —que era un autèntic sant— se sentí interpel·lat amb aquesta argumentació. Tanmateix, hi havia qui afirmava que el papa no podia renunciar, ja que «la unió del papa amb l’Església de Roma era considerada com un matrimoni indissoluble en el que no s’admet el divorci». Sovint en l’església hi ha aduladors que fan molt mal sota la capa de la prudència i pretesa santedat. Però Celestí V s’autoconvencia que calia dimitir, cosa que ha passat en alguns casos en la historia del papat. Per asseguerar-ho, però, promulgà una butlla en la qual ell, com a pontífex suprem, afirmava que el papa en especials circumstàncies podia renunciar a la seva dignitat. I, al final, el 13 de desembre del 1294 tingué la valentia de llegir davant del consistori la seva renúncia, la qual fou considerada per Dante com «il gran rifiuto»; per això, l’eminent autor de la «Divina comèdia» col·locà al pobre sant Celestí a l’infern, juntament amb els cardenals que acceptaren aquesta renúncia. Dante es manifestà a favor dels “espirituals”.

La renúncia de Celestí V fou una fita històrica. Tanmateix no cal exagerar car més de dues dotzenes de papes van presentar la seva renúncia o els feren renunciar. El record d’aquesta renúncia, possiblement ha motivat l’efectiva renúncia del papa actual Benet XVI. També precisament en l’any 1977 s‘evocà aquell fet de Celestí V en una visita que féu el papa Pau VI —molt malalt i amb ganes de renunciar també— a la tomba de sant Celestí V a Àquila. Pau VI, molt sensible a les ensenyances de la història, va creure que els avantatges de la seva dimissió no ultrapassarien els desavantatges, i per això romangué en la Seu romana fins a la seva mort (6-VIII-1978). Però que hagués passat si el s’hagués trobat impedit greument? En el cas de Celestí V els inconvenients de romandre al papat eren enormement majors. No podia governar l’Església aquell sant baró de vuitanta anys que regia la cristiandat —com deien els seus contemporanis— no «ex plenitudine potestatis» sinó «ex plenitudine simplicitatis». El seu govern —o millor dit, el seu desgovern papal— va durar sols cinc mesos. Tot seguir, els cardenals elegiren Benet Gaetani que s’imposà el nom de Bonifaci VIII. Insistim que historiogràficament no hi ha cap inconvenient a què el papa renunciï. Ens consta que el mateix Joan Pau II volia dimitir i que l’actual papa Benet XVI considerava fa uns dos anys que potser seria un bé per a l’Església una renúncia papal, i així ho ha fet realitat ara, l’11 de febrer de 2013.

 



[1] Hem comptabilitzat un total de vint-i-tres renúncies, entre aquelles que són lliures i aquelles que foren violentes, acabant fins i tot algunes d’elles en assassinat dels papes. En l’època antiga, si no considerem els molts papes màrtirs, trobem sis possibles renúncies: Poncià (a. 230-235, que morí en l’exili i pel bé de l’Església va renunciar), Eusebi (a. 309, que morí a l’exili), Joan I (a. 523-526), Silveri (a. 535-537, acusat d’alta traïció per Belisari, li arrencaren el pal·li i manifestaren que “ja no era Papa”, i acabà essent exiliat), Joan III (a. 561-574, fou expulsat del Laterà), Martí I (a. 649-655, va dimitir per així facilitar l’elecció d’un nou Papa que no fos problemàtic, i va morir exiliat a Crimea). El Papa que renuncià en el concili de Constança fou Gregori XII el 1412.

T'interessarà ...

El més llegit