image-7b42a2c89a53169d8f5db91827e321da
Notícies » Papa Francesc

Dia mundial d’Internet: què en pensa el Papa Francesc?


En particular, internet pot oferir més possibilitats de trobada i de solidaritat entre tots, i això és una cosa bona, és un do de Déu.

En efecte, qui comunica es fa proïsme, proper. El bon samarità no només s'acosta, sinó que es fa càrrec de l'home mig mort que troba a la vora del camí.

No n'hi ha prou de passar pels carrers digitals, és a dir, estar simplement connectats: cal que la connexió vagi acompanyada d'una veritable trobada

Ho repeteixo sovint: entre una Església accidentada per sortir al carrer i una Església malalta d’autoreferencialitat, prefereixo sens dubte la primera. I els carrers del món són el lloc on la gent viu, on és accessible efectivament i afectivament. Entre aquests carrers també es troben els digitals, poblats d'humanitat, sovint ferida: homes i dones que busquen una salvació o una esperança. 

image-38819f2c150e6eda4ef60f3876b60ed6

Del Missatge del Papa Francesc en la Jornada Mundial de Comunicacions Socials, 1 de juny de 2014

“Avui vivim en un món que es va fent cada vegada més petit; per tant, sembla que hauria de ser més fàcil estar a prop els uns dels altres. El desenvolupament dels transports i de les tecnologies de la comunicació ens apropa, connectant-nos millor, i la globalització ens fa interdependents.

En aquest món, els mitjans de comunicació poden ajudar que ens sentim més propers els uns dels altres, que percebem un renovat sentit d'unitat de la família humana que ens impulsi a la solidaritat i al compromís seriós per una vida més digna per a tots.

Comunicar bé ens ajuda a conèixer-nos millor entre nosaltres, a estar més units. Els murs que ens divideixen només es poden superar si estem disposats a escoltar i a aprendre els uns dels altres.

La cultura de la trobada requereix que estiguem disposats no només a donar, sinó també a rebre dels altres. Els mitjans de comunicació poden ajudar-nos en aquesta tasca, especialment avui, quan les xarxes de la comunicació humana han arribat a nivells de desenvolupament inaudits. En particular, internet pot oferir més possibilitats de trobada i de solidaritat entre tots, i això és una cosa bona, és un do de Déu.

No obstant això, també hi ha aspectes problemàtics: la velocitat amb què se succeeixen les informacions supera la nostra capacitat de reflexió i de judici, i no permet una expressió mesurada i correcta d'un mateix.

El món de la comunicació pot ajudar-nos a créixer o, per contra, a desorientar-nos. El desig de connexió digital pot acabar per aïllar-nos del nostre proïsme, de les persones que tenim al costat. Sense oblidar que els qui no accedeixen a aquests mitjans de comunicació social -per tants motius-, corren el risc de restar exclosos.

Aquests límits són reals, però no justifiquen un rebuig dels mitjans de comunicació social; més aviat ens recorden que la comunicació és, en definitiva, una conquesta més humana que tecnològica. Llavors, què és el que ens ajuda a créixer en humanitat i en comprensió recíproca en el món digital?

Per exemple, hem de recuperar un cert sentit de lentitud i de calma. Això requereix temps i capacitat de guardar silenci per escoltar. Necessitem ser pacients si volem entendre el qui és diferent de nosaltres: la persona s'expressa amb plenitud no quan es veu simplement tolerada, sinó quan percep que és veritablement acollida.

Podríem traduir-la així: com es manifesta la proximitat en l'ús dels mitjans de comunicació i en el nou ambient creat per la tecnologia digital? Descobreixo una resposta en la paràbola del bon samarità, que és també una paràbola del comunicador. En efecte, qui comunica es fa proïsme, proper. El bon samarità no només s'acosta, sinó que es fa càrrec de l'home mig mort que troba a la vora del camí.

Jesús inverteix la perspectiva: no es tracta de reconèixer l'altre com el meu semblant, sinó de ser capaç de fer-me semblant a l'altre. Comunicar significa, per tant, prendre consciència que som humans, fills de Déu. M'agrada definir aquest poder de la comunicació com a proximitat.

Quan la comunicació té com a objectiu preponderant induir al consum o a la manipulació de les persones, ens trobem davant d'una agressió violenta com la que va patir l'home apallissat pels bandits i abandonat a la vora del camí, com llegim en la paràbola.

No n'hi ha prou de passar pels carrers digitals, és a dir, estar simplement connectats: cal que la connexió vagi acompanyada d'una veritable trobada. No podem viure sols, tancats en nosaltres mateixos. Necessitem estimar i ser estimats. Necessitem tendresa.

Les estratègies comunicatives no garanteixen la bellesa, la bondat i la veritat de la comunicació. El món dels mitjans de comunicació no pot ser aliè a la preocupació per la humanitat, sinó que està cridat a expressar també tendresa. La xarxa digital pot ser un lloc ric en humanitat: no una xarxa de cables, sinó de persones humanes.

La neutralitat dels mitjans de comunicació és aparent: només qui comunica posant-se en joc a si mateix pot representar un punt de referència. El compromís personal és l'arrel mateixa de la fiabilitat d'un comunicador. Precisament per això el testimoni cristià, gràcies a la xarxa, pot arribar a les perifèries existencials.

Ho repeteixo sovint: entre una Església accidentada per sortir al carrer i una Església malalta d’autoreferencialitat, prefereixo sens dubte la primera. I els carrers del món són el lloc on la gent viu, on és accessible efectivament i afectivament. Entre aquests carrers també es troben els digitals, poblats d'humanitat, sovint ferida: homes i dones que busquen una salvació o una esperança.

Gràcies també a les xarxes, el missatge cristià pot viatjar «fins a l'extrem de la terra» (Ac 1,8). Obrir les portes de les esglésies significa obrir-les també en el món digital, tant perquè la gent hi entri, sigui quina sigui la seva condició de vida, com perquè l'Evangeli pugui creuar el llindar del temple i sortir a trobar a tothom.

Estem cridats a donar testimoni d'una Església que sigui la casa de tots. Som capaços de comunicar aquest rostre de l'Església? La comunicació contribueix a donar forma a la vocació missionera de tota l'Església, i les xarxes socials són avui un dels llocs on viure aquesta vocació redescobrint la bellesa de la fe, la bellesa de la trobada amb Crist.

També en el context de la comunicació serveix una Església que aconsegueixi portar escalfor i encendre els cors.

No s'ofereix un testimoni cristià bombardejant missatges religiosos, sinó amb la voluntat de donar-se als altres "a través de la disponibilitat per respondre pacientment i amb respecte a les seves preguntes i els seus dubtes en el camí de recerca de la veritat i del sentit de la existència humana»

Que la nostra comunicació sigui oli perfumat per al dolor i vi bo per a l'alegria. Que la nostra lluminositat no provingui de trucs o efectes especials, sinó d'acostar-nos, amb amor i amb tendresa, a qui trobem ferit en el camí. No tingueu por de fer-vos ciutadans del món digital.

L'interès i la presència de l'Església en el món de la comunicació són importants per dialogar amb l'home d'avui i portar-lo a la trobada amb Crist: una Església que acompanya en el camí sap posar-se en camí amb tots. En aquest context, la revolució dels mitjans de comunicació i de la informació constitueix un desafiament gran i apassionant que requereix energies renovades i una imaginació nova per transmetre als altres la bellesa de Déu.”